Malgrat la justesa amb què la senyora Carlota de Torres creia situar-lo en l'espai i en el temps era, sens dubte, un record traspaperat.
"Recordava el so del trombó amb nitidesa, aïllat dels altres instruments de la banda, com a rerafons d'aquella nit. Unes vegades l'evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l'Ebre les aigües de les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb revifalles, les giragonses del laberint medieval..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada