diumenge, 25 de novembre de 2007

Recursos literaris (Cap. 6)

"Després de segar el regne polsós de les aranyes, fossar aeri on es balancejaven les carcasses de les víctimes -mosques, abegots, papallones- enganxades en el parany mortal de les teranyines..."

"Quan la demolició va lliurar a l'aire gris del matí els últims ressons de les melodies incitants de la madame..."

"Així el pobre mascaró de proa del Polifem va veure frustrada per sempre més l'ambició de ser l'orgull de l'Ebre, concebuda ens els dies esplendorosos de l'Edèn..."

"La seva immobilitat de fusta d'olivera s'estremia a diari davant l'espectacle del llit i el ritual del bany."

"La maduresa plena d'aquell cos esplèndid feia parpallejar l'ull estupefacte i àvid del fill de Posidó."

"Nelson encara conservava el record d'aquelles fesomies malaltisses amb grogors nocturnes de llum de petroli, quan els perdularis embarcaven en els vaixells comptats que reprenien l'esmorteït tràfic fluvial d'abans de la guerra."

"El fang va cobrir el cap de fusta, i l'ull del Polifem, mascaró de navegació efímera un matí molt llunyà per un Ebre tranquil i lluminós, es va tancar per sempre, emportant-se la visió dels últims dies de l'Edèn, el 1919."

"La pupil·la, d'un blau tendre, havia contemplat el descens ràpid de la clientela. Arran de la davallada, solament els banys de la madame interrompien el seu somni de fusta."

"La lluna immensa de la calba del senyor Eugeni Salses -Carbons La Margarida- ja no s'encastava entre les cuixes estremides de la Candelària Llançà, empordanesa petitona i embogidora."

"... arribava amb la follia del pecat als ulls i se'n tornava després, angoixat per la culpa, amb les galtes tacades de pintallavis i pòlvores d'arròs, i el perfum dolçàs de la Tamburini enganxat al mostatxo, a despertar el rector per implorar-li l'absolució."

"Abans que les enrunes de l'Edèn el cobrissin per sempre, la malenconia dels comiats de finals de la tardor del 1919 va tornar a l'ull del mascaró de proa. Se li pintaren de nou a la pupil·la blava els adéus del guitarrista Silveri Tona, que s'acomiadà en vers dels amics -l'Arquimedes Quintana, l'Aleix de Segarra, Ramir d'Anglesola, Claudi Campells i altres ombres esvanides-, reunits en una alifara amarga."

"La resta no pertanyia als records del pobre mascaró oblidat en el camerino, sinó a la memòria d'un Ebre tardoral que ja remuntaven les primeres gavines."